En Josep el fill d’en Josep un caporal de la Guàrdia Urbana i la Sra. Antònia, una perruquera de Sants, va néixer el 5 de desembre de 1946 al carrer Galileu de Barcelona.

Després de veure El Gran Caruso, va descobrir l’òpera i mireu, aquella fascinació encara dura.

Descobrir ara Carreras, el meu tenor, és absurd. Carreras és un tenor estimat perquè és un cantant que sempre ho ha donat tot, sabent que donar-ho tot en cada actuació escorçaria la seva carrera, però ell sempre ha dit, per desesperació i admiració de tots els seus seguidors, que s’estimava més deu anys de glòria que trenta d’anar fent.

Ara el Liceu commemora els cinquanta anys del debut de Josep Carreras al teatre, doncs el 18 de febrer de 1958 en Carreras va debutar en el rol de Trujamán de El Retablo de Maese Pedro de Manuel de Falla.

José Iturbi, el famós pianista i director, establert als Estats Units, va venir a dirigir aquesta obra al Liceu. Es va fer un càsting del que en va sortir escollit el jovenet Carreras. Per aquella actuació va cobrar 500 pesetes que varen servir per regalar-se un tren elèctric.

Després d’aquell debut, Carreras va tornar al Liceu per cantar l’estrena mundial d’Amunt, l’òpera de Joan Altisent, durant el mes de gener de 1959.

Quasi 12 anys més tard, Josep Carreras va debutar al Liceu cantant el Flavio de la Norma, juntament amb Montserrat Caballé, Fiorenza Cossoto i Bruno Prevedi (inicialment estava previst que fos Mario Del Monaco). Ho escoltem?

Aquell debut el va associar a la família Caballé i no va trigar a tornar a cantar a la temporada del Liceu. La segona vegada (o quarta) va ser el Ismaele de Nabucco, al costat de MacNeil i Giaoitti i després ja va venir el Gennaro de la Lucrezia Borgia, al costat altra cop de la Caballé, però ja com a tenor protagonista. Us deixo l’entrada de Gennaro i el magnífic duo amb la impressionant Caballé.

Després d’aquestes representacions va guanyar el concurs Internacional de Joves Cantants Lírics, Giuseppe Verdi de Parma. Aquest important premi li va reportar un contracte per debutar el 26 de desembre de 1972 al Regio de Parma cantant el Rodofo de La Bohème, al costat d’un altre guanyadora del concurs, la soprano Katia Ricciarelli. Aquest encontre va suposar també una fita important, no tant sols a nivell artístic, doncs durant molt anys ambdós cantants varen compartir la seva vida sentimental. A Parma el va anar a escoltar Giuseppe Di Stefano, qual li varen dir que Carreras seria el seu successor. Di Stefano va dir “De ell no m’estranya res, ho té tot. Ell és l’òpera com espectacle”.

Després de Parma va venir el debut a la NYCO, on hi va cantar durant tres temporades seguides fins que va arribar el debut del MET al 1974. Any decisiu en la seva carrera, doncs també va debutar al Covent Garden de Londres i a la Staatsoper de Viena.

A l’any 1975 debuta a la Scala de Milà (un dels tres teatres de la seva vida, juntament amb la Staatsoper de Viena i el Liceu) amb el Riccardo de Un ballo in Maschera, un dels rols que més èxits ha reportat al tenor i que curiosament no va cantar mai al Liceu. Per l’ocasió Di Stefano li va deixar el vestuari propi que havia utilitzat per aquest rol, per tal de que el debut fos digne del teatre i l’artista (que lluny ens trobem de les imposicions escèniques d’ara). Escoltem l’ària de Renato d’aquell gloriós debut (18.02.1975).

L’any 1976 representa l’encontre amb Karajan i a partir d’aquell moment és converteix en el seu tenor. El director austríac va dir “està dotat de forma excepcional i que canta com ningú”. Karajan li va fe fer coses que segurament amb altres directors no hagués fet mai (Radamés de la Aida). El Celeste Aida és magnífic, líric i juvenil, amb un agut que si no és amb Karajan segur que no el fa. Massa curt pel que s’espera d’un heroic guerrer, però és que Carreras és un apassionat amant i en això rau la diferencia.

A Karajan també li va donar carabassa quan va defugir cantar el Fenton del Falstaff en la producció que acabaria fent Francisco Araiza. En realitat Carreras hagués pogut cantar el Fenton, però no quan li va proposar el mític director a l’any 1983. Potser 10 anys abans si. També es va projectar un Otello de Verdi amb Karajan pel Festival de Salzburg de 1989 que no es va arribar a fer mai.

La primera vegada que vaig veure a Josep Carreras al Liceu va ser el diumenge 21 de novembre de 1976. Cantava Cavaradossi al costat de Montserrat Caballé i Igmar Wixell. L’impacta va ser total. Després del “Recondita armonia” una veu des de els pisos alts va dir-li “apa nano que ja es teva”. Jo vaig quedar fascinat. És clar, era la meva primera Tosca i amb els mateixos cantants que la van gravar per la Philips. No m’ho podia creure.

D’ençà d’aquell primer encontre, em vaig tornar carrerista, i encara en sóc ara. Si em pregunteu perquè us haig de dir que per la seva manera de cantar, de dir, de frasejar, de fer sentir el que canta i de com comunica i galvanitza al públic.

El cant de Carreras és emotiu, va directa al cor, utilitzant els sentiments de cada frase, de cada nota, per emocionar fins l’últim recó del teatre.

Possiblement si hagués tingut una tessitura més generosa, un agut més espectacular, no hagués treballat tant l’expressivitat i el fraseig. Molts cantants amb mitjans molt més espectaculars, no han arribat a aprofundir els rols, doncs creien que amb les facultats vocals ja ni havia prou per triomfar i és clar, tenien raó. Corelli o Pavarotti, ambdós amb instruments privilegiats, no han tingut mai l’expressivitat de Carreras, potser no els hi calia, obrien la boca i el teatre s’espaterrava. En canvi quan Carreras obria la boca, el teatre s’estremia. És la lleugera diferència dels cantants que et guanyen pel cor i el sentiment.

Quins son el rols que m’han agradat més? Doncs el Don José, el Romeo, el Rodolfo de La Bohème, el Alvaro de la Forza, el Chénier, el Maurizio de l’Adriana, tots, no sabria dir-vos, però si que m’ha agradat molt que ell mateix mencionés en la inauguració de l’exposició que el agraït Liceu li dedica aquests dies previs al recital d’homenatge, que una de les funcions de les que està més satisfet és la d’un únic Nemorino que va fer el 18 de febrer de 1982. Ho voleu escoltar? Els aplaudiments s’han reduït, tot hi així escoltareu part de la cridòria i el entusiasme que va durar una eternitat i podreu entendre la reacció del públic, adonant-vos de la comunió amb l’artista.

Aquella interpretació extraordinària tan sols es parangonable a la de Rolando Villazón més de 20 anys després. Ambdós Nemorinos van molt més enllà del personatge idiotitzat que estem acostumats a veure i escoltar, per esdevenir veritables rols romàntics. En el cas de Carreras no es comprèn com l’Adina pot estar tant cega.

Ja abans de que li detectessin la leucèmia a l’any 1987, que recordo que seguíem tots amb un neguit dolorós, la veu de Carreras es deteriorava, segurament pel repertori massa pesant que ens els darrers anys va fer i per la farcida agenda del cantant. Si haguéssim de situar els anys esplendorosos de Carreras hauríem de dir que varen ser de 1975 a una mica més enllà de 1985.

Un altre esdeveniment inoblidable va ser la nit que acabat d’arribar dels Estats Units va sortir a saludar reclamat pel mateix Plácido Domingo, davant la cortina del Liceu, en unes representacions de la Fedora que cantaven Domingo i la Renata Scotto. Encara amb els signes del tractament de la quimioteràpia el teatre quan el va reconèixer davant la cortina va irrompre amb una allau d’emoció, que en el meu cas es repeteix tant sols tornant-ho a veure. M’acompanyeu?

No trigaríem a veure’l en el recital al Arc del Triomf i en l’esperat retorn al Liceu. La carrera ja no va tornar a ser la mateixa. La veu ja deteriorada es va ressentir d’un tractament molt agressiu que li va salvar la vida.

La vessant humana i la Fundació que porta el seu nom, l’han acabat de situar en un estadi per sobra del bé i del mal, un estadi que tant sols està a l’abast de les grans persones que ens han deixat grans obres, grans i irrepetibles moments d’emoció, d’art i de intensitat comunicativa amb el public que no el podrem oblidar mai.

Us deixo trossos d’una carrera emocionant. Haig d’agrair especialment a Oneguin, que hagi farcit el Youtube de totes (i moltes més) perles operístiques pel gaudi de milions de persones.

La única vegada que ha cantat l’Otello de Verdi, el gran somni impossible. En el homenatge a Montserrat Caballé en el Liceu de l’any 1987

La fabulosa Forza del Destino de la Scala de Milà amb Cappuccilli “Ne gustare n’e dato”, el duo que s’acostuma a tallar amb uns pletòrics Piero Cappuccilli i Josep Carreras.

“L’entrada de Maurizio de l’Adriana Lecouvreur de Cilea tal i com varen cantar-lo Carreras i la Caballé a Tokyo l’any 1976.

La Herodiade de Massenet al Liceu del any 1984. Carreras canta “Ne pouvant reprimer les elans”.

La Bohème de Puccini al Metropolitan amb Teresa Stratas i Richard Stiwell en un tercer acte colpidor. Una Bohéme de veritat i el millor Rodolfo

Andrea Chénier. El veiem tal i com va cantar -lo a la Scala a l’any 1985. Qui ho ha cantat d’aquesta manera?

Per acabar us vull deixar el T’estimo de Grieg. De manera emblemàtica Josep Carreras comença o acaba molts recitals amb aquesta perla. Ningú ho diu com ell. Som legió els que l’estimem i vull deixar-vos la versió del recital que va fer al Liceu el dia de Sant Esteve de 1983 amb Vincenzo Scalera al piano

Nosaltres també t’estimem amb fe i per l’eternitat

Aquest recital si el voleu descarregar heu de premer aquí (el so no és bo, però i què més dona!)

• Grieg “T’estimo”



• Denza “Occhi di fetta”



• Respighi “Nebbia”



• Leoncavallo “Mattinata”



• Tosti “Non t’amo più”, “Vorrei Morire”



• Meyerbeer “O Paradiso”



• Toldrà “Canticel”



• Mompou “Damunt de tu nomes les flors”, “Jo et presentia com la mar”



• Sorozabal “No puede ser”



• Verdi “La donna é mobile”



• Falvo ” O Paesse do sole”



• D’Annibele ” Dicitencello vuie”



• Cilea “Il lamento di Federico”



• Vives “L’emigrant”



• Puccini ” E lucevan le stelle”



• Green “Be my love”



• Puccini “Nessum dorma”



• Giordano “Improvviso”

Barcelona, Gran Teatre del Liceu 26.12.1983

Vincenzo Scalera piano

Josep Carreras

Josep, demà molts estarem al Liceu per rebre’t com cal. El que passi després és una incògnita, però hem d’agrair-te tots i cadascun dels moments que hem gaudit amb tu. És impossible trametre’ls en una crònica, ni tant sols escoltant els fragments triats. Pot haver-hi que no havent-los viscut no entengui aquesta estima, ho accepto, però no ho entenc, els cantants que ho donen tot han de rebreu tot.

Gracies