Tot va començar ahir nit. El telèfon sense fils sonava sense parar i la pantalla mostrava números desconeguts. Per demanar consulta. Per reservar una habitació. Per si està en Pascual. El tren s’ha desviat de la seva ruta aquest matí per una avaria i una altra, aquest cop a la feina, m’ha tingut clavat i estressat a una cadira nou hores seguides.


He resol l’avaria laboral però és estrany com hom mai espera que un tren canviï el seu rumb. Sigui per la raó que sigui. Hi ha certs termes establerts que semblen inalterables com que les vies estan allà, inamovibles, i de sobte no et trobaràs a una parada que no estava a la teva ruta. És més desconcertant que la resta. La nena que plora. El senyor que xiula. L’adolescent neguitosa que fa l’últim repàs als apunts. El jove que canta per si mateix i per l’iPod. La noia que s’adorm recolzada sobre la mà, just davant meu.


Ahir nit vaig desendollar el telèfon de la paret. Directament. Mitja ciutat es va quedar sense receptes, vacances o un ésser estimat. Com amb la vaga de transportistes.

Ningú va demanar per la Milagros i vaig sentir certa enyorança.

Etiquetas: fotoblog, personal, transports publics, rodalies, trucades misterioses

No és com la noia que avui anava al tren a les vuit del matí amb ulleres de sol, amagant ben bé no sé què. No és enveja. Però em molesta la gent que menteix. Em molesta especialment quan es menteix en presència de qui se sap que pot destapar l’engany. És una desagradable sensació de frustració la que em recorre el cos quan m’ho empasso i no vull destapar la mentida en un intent de ser constructiu i evitar el conflicte. M’indigno per dins i genero una mica de suor per fora. A nivell molt superficial. Gairebé no toca la roba.
Encara que també m’indigna una mica qui omple sudokus sense parar amb els diaris gratuïts del matí i va apuntant mini-números a les cantonades i penso: trampa. No s’ha de fer a la primera? Però és que mai he fet un sudoku.

Etiquetas: feina, fotoblog, personal, transports publics, rodalies

M’he despertat després de dormir molt poc i ja era mig matí. M’he aixecat, dutxat i vestit amb la sensació aquella de no recordar allò que volia dir fa un segon i que ja ha relliscat entre els dits com mercuri. Els trens en direcció contrària van molt més plens a les deu del matí que en hora punta. Els passatgers porten molta menys roba. Una noia li pregunta a dues amigues si han portat crema protectora. Que se l’ha descuidat a casa. No, això tampoc és el que volia dir.

Etiquetas: fotoblog, personal, transports publics, rodalies

Tornant en Bicing pels carrers de Barcelona a una velocitat desproporcionada (raó per la qual la societat hauria d’agrair que encara no tingui carnet de conduir), pensava, per enèsima vegada aquests últims mesos, que em sento gran. No un gran d’adult ni un gran de madur. Ni tan sols un gran d’enorme (malgrat aquest mitxelín que sembla que ha vingut per quedar-se i m’està convertint en una versió llatina del Koeman). Em sento gran com de señor, la pelota!, señor, tiene hora? o señor, para ir al ayuntamiento?. Com si hagués arribat a aquell estat on, quan érem adolescents i xerràvem a la biblioteca de l’institut, davant els nostres apunts fotocopiats, devorant entrepans, ens imaginàvem quan tinguéssim trenta anys. Em trobo la Reich al metro i el Ferran a l’oficina, amb les seves feines i els seus problemes, i les seves mirades ja no són les d’aquells adolescents, independentment de com es conservin. La mirada confiada de qui desconeixia que nedava en la ignorància més absoluta.

Etiquetas: fotoblog, personal, transports publics, bicing, carnet conduir

A la confluència del carrer Pelai i La Rambla, més o menys sota el Zurich, a la cruïlla circular on s’ajunten línies de metro i ferrocarrils i grups de gospel canten on actuen cantautors anònims on dormen i capten indigents, hi ha un punt molt concret on la veu ressona diferent i rebota per sobre del cap recorrent el sostre.


Endinsant-te als túnels, aquella decadència pudent dels bars diminuts i subterranis del metro poc a poc va desapareixent, deixant pas a Dunkin’ Donuts amb els seus Boston Cremes i, d’aquí molt poc, algun Starbucks, si no és que ja ha passat.


I on hauran anat a parar tots aquells fumadors de camisa oberta i cadena d’or i aquelles dones més pintades que pentinades. Les seves hores mortes. Els gots de vi. L’olor a fum.

Etiquetas: fotoblog, reflexions barates, transports publics, barcelona, metro

Aquesta nit decoraré la porta de la nevera amb nous imants i frases i paraules. Un joc al que no hem acabat de treure-li tot el profit per culpa de cert (ja ara confirmat) estat d’excepcionalitat, temporalitat i una mica per frustració (mot que pel bé d’aquesta frase m’hagués agradat que acabés en -itat però no). Després començarem a buidar-ho tot i observarem les marques de la convivència i els tatuatges de la solitud. Tatuatges que sí es poden esborrar però mai es deformen*.


El dimecres, al metro, observava amb poc dissimul (com només s’observa als transports públics) una dona d’uns __ (una quantitat aquí entre 45 i 65) anys (no sóc especialment bo amb aquestes interpretacions) qui transpirava un passat mig sinistre, mig tenebrós. Mostrava sense vergonya els seus tatuatges als braços, a partir d’on acabava la samarreta negre de màniga curta. La pell pàl.lida ja no era tersa i suave com als anuncis i els tatuatges es deformaven com un rellotge dalinià.


I és que, amb el pas del temps, els tatuatges sempre acaben donant-me certa sensació de decadència.

Valgui aquest post per reafirmar a aquells qui diuen que els texts d’aquest blog són confosos, de difícil comprensió i subordinats en excés. Vale.

Etiquetas: fotoblog, personal, transports publics, metro, pis

La Reich i jo compartíem la malaltissa mania (que sovint acabava en discussió) de mirar els mapes del metro fixament per comptar quantes parades hi havia entre l’origen i la nostra destinació. Maximitzant el rendiment del temps. El càlcul era un minut i quaranta segons per estació més un extra per transbord. El passadís interminable de Passeig de Gràcia entre la L3 i la L2 / L4 tenia un extra de deu (vaig ser practicant del D&D fa un grapat d’anys). La discussió sovint venia sortint a la superfície i decidint quin trajecte fer a peu.


Amb el temps, he acabat sent conscient del temps que he dedicat en viatjar en transport públic pel número de cançons que he escoltat a l’iPod, fent servir una mitjana de quatre minuts per tema per aquest càlcul informal.

Etiquetas: fotoblog, manies, musica, personal, transports publics

Hi ha una xorrada com un piano que diu que en aquesta vida s’ha d’escriure un llibre, s’ha de plantar un arbre i tenir un fill. Tres condicions per a tenir una vida plena i, assumeixo, ser “feliç”. Jo tinc un llibre, he escrit sobre algun arbre i plantaré al meu fill si algun dia vol que l’acompanyi a un concert de reggae.


No veig pas en aquesta llista el tenir el carnet de conduir (ni l’habilitat de fer acudits, véase párrafo anterior). La raó pragmàtica popularment acceptada és que els cosmopolites no necessiten un cotxe per tenir aquesta (m’atraveixo a dir que) relativa sensació de llibertat. Jo em declaro més urbanita que lector de revistes de tendències però puc entendre l’argument. L’altre raó, suposadament científica, la vaig sentir aquest cap de setmana. Els dibuixants són un col.lectiu amb tendència (genètica?) a no conduir.


No va quedar clar si només afectava als dibuixants professionals o si als aficionats també però vaig abraçar amb força aquest argument durant quatre minuts. Perquè no és molt millor anar contemplant el paisatge i no necessàriament com a copilot?

Etiquetas: fotoblog, noticies, personal, transports publics, carnet conduir

Estic realment excitat. Sempre havia volgut tenir alguna habilitat especial. Només una, encara que fos petita. Una d’aquelles fantasies que flotaven pel cap quan de petit em van regalar els primers còmics de Spider-man.


Sembla que les emocions d’acomiadar-se amb nocturnitat (i certa alevosía) de les quatre parets que em van fer de llar els últims set anys (i del meu barri els últims trenta) s’han transformat en uns poders curatius per imposició de mans que acabo de descobrir. Què bé que l’energia no desaparegui i que es transformi. Ara, cada nit, vaig imposant les mans per tot arreu. He de provar amb certs trossos de gespa mig seca i morta que hi ha per on passa el Trambaix, a veure si també funciona.


Aquesta novetat em distreu i fa més lleugera les esperes. Esperar les vacances. Esperar la nova llar. Esperar el nou barri. Esperar. Esperar. Esperar.

Doncs una espera s’ha acabat.

Etiquetas: comic, fotoblog, personal, transports publics, marvel

Dimecres passat, dia 20 d’agost, al voltant de les tres del mig dia, una parella que tornava de Berlín direcció Barcelona, separada pel passadís de l’avió, pal.liava el seu avorriment amb una improvisada i casolana partida d’hundir la flota. S’amagaven mútuament la situació dels vaixells amb un simple plec de paper i, amb un segon foli, es mostraven el resultat del tret amb tres icones: una petita ona per aigua, una creu insistentment repassada per tocat i dos ossos en creu sota una calavera per tocat i enfonsat. Tot amb un parell de bolis de tinta blava probablement robats d’un hotel i sobre fulls blancs amb quadricula en rosa arrancats d’una llibreta d’espiral Jordi Labanda.


No es dirigien la paraula. Gairebé no es miraven. Un somriure de tant en tant. Es mostraven la posició del tret escrita en paper d’un costat del passadís a l’altre. Ella marcava al full l’aigua amb un puntet petit i el tocat amb una creu petita. Mentre muntaven la primera partida, ell li va passar una nota. Discretament, només vaig poder arribar a llegir: “Ets més lenta que…”.

Ella va guanyar els dos enfrontaments.

Etiquetas: fotoblog, personal, transports publics, viatges, avions

Sé que m’he queixat en públic 2.0 dels usuaris del transport públic que decideixen compartir amablament la música dels seus mòbils amb la resta del passatge malgrat aquests, de manera pública i evident, es trobin llegint, observant el paisatge (diga-li paisatge, diga-li paret negra del túnel) o lligant amb la turista de torn, però si encara no m’he queixat mai dels músics captaires faig tard. Ho sento, no us puc donar cap moneda ja que sempre duc l’iPod i no puc valorar la vostra actuació. Només em solidaritzo amb les cares que fan la resta dels viatgers. Només dono gràcies a Sony pel disseny de les gomes aïllants.*


El problema d’aquests dos col.lectius, a qui respecto de manera desigual, és que mai emeten música que m’interessi, com per exemple, per dir la primera banda que em ve al cap, diguem algun tema de l’últim àlbum de Rivers Cuomo i Weezer, que com per enèsima vegada no té títol, se l’anomena pel color predominant de la portada, és a dir, vermell. Temes com Troublemaker i Pork And Beans (un altre cop amb un vídeo antològic que dóna sentit a tenir Tumblr) segueixen el camí de Beverlly Hills, el primer single de l’anterior àlbum. Un bon dia, en una d’aquelles reflexions barates musicals que em dóna per fer (clarifico, com aquesta), se’m va ocórrer dir que el Rivers era el Brian Wilson modern i sembla que m’ha volgut donar la raó organitzant un àlbum on hi caben temes directes com els citats abans o Heart Songs i altres temes que són muntanyes russes estilístiques (The Greatest Man That Ever Lived, Dreamin’) i on tots els membres de la banda canten i, per primer cop en més tres lustres, participen en la composició d’algun tema. Malgrat la riquesa i la varietat del conjunt, més ambiciosa que l’àlbum verd, per exemple, afecta una mica el conjunt i deixa el regust del que podria haver estat un molt millor àlbum si no s’hagués deixat fora temes menors com I Was made For You (que es troba a la recopilació de descartes The Home Recordings) o temazos com King i Miss Sweeney (revisitació hip hop del tema que Rivers va fer en col.laboració amb Mark Ronson) que només es troben a l’edició deluxe que es va editar a UK i que el meu germà, generosament, em va portar i regalar des de London.


En resum, una mica de carinyo pel públic indie i ens deixem de reggaeton o de versions indígenes (indies?) del My Heart Will Go On de Titanic i potser em desfaig de les monedes color cobre que sempre acaben a la màquina de pastetes de l’oficina.

* Avui ja he rebut una reprimenda per humor negre. Busquem la segona.

Etiquetas: fotoblog, musica, personal, transports, weezer

Hi ha dues fonts públiques (que conegui) on una figura estàtua d’un nen munta la pròpia font i agafa l’aixeta com si estigués pixant, amb un somriure burleta a la cara. Una per la rambla de Sabadell i l’altra a l’inici del carrer Pelai. La diferència és que, quan passes pel costat de la font de la ciutat comtal, fa una intensa olor a orina.


Bona nota per l’ajuntament i els seus bons propòsits de donar l’ambientació més realista possible pels sentits dels seus ciutadans (l’olfacte, en aquest cas). Per la vista, s’han decidit (per fi) pel tramvia que creuï la ciutat. Serà com anar en bus per La Diagonal sense patir per demanar la parada. O em precipito i la demano massa d’hora o em passo si no me la demana un altre passatger i he de sortit corrents deixant darrere un “eh, sin empujar!”. Més o menys, el que devia pensar el pobre Noel cap al minut 1:30.

* I ara és quan venen els comentaris sobre el perquè d’aquestes fonts. Estic impacient.

Etiquetas: fotoblog, musica, personal, transports, barcelona

Un home toca un solo de guitarra d’aire (un punteo guay) a l’andana del tren. Una noia perd una polsera i quan li recullo i li torno em crida ben alt “merci!” dins el vagó. Un noi em perfora amb la mirada i, ni tan sols tornant-li la mirada descaradament, això el treu del seu estat semi-catatònic. Jo els he somrigut als tres.


La gent aïllada amb el seu iPod no em fa por. Però, de petit, quan a la vorera hi havia un grup de gent xerrant, em feia vergonya passar aprop d’ells, especialment si eren noies. Creuava el carrer. A mi la sociabilitat mai m’ha agradat.

Ma mare em va tornar a oferir truita per sopar. Tres cops. La vaig rebutjar tres vegades educadament. Una estona més tard tenia la truita a taula. No va comprendre perquè no me la vaig menjar. No va comprendre perquè vaig marxar.

Etiquetas: fotoblog, personal, transports, ipod, metro

Dimecres per la tarda, un noi prenia notes furioses amb una Moleskine mentre observava el passatge del vagó de metro i, simultàniament, una noia gravava l’enèsim vídeo-ambient del intercanviador de Plaça Catalunya, sota el Zurich, amb el seu trànsit de gent, captaires i ressons.


Stephen Hawking creu que serà molt difícil evitar un desastre al planeta Terra en els propers cent anys així que, per la meva banda, poso el meu petit gra de sorra en aquest esforç per documentar el nostre entorn abans del cataclisme en observar i documentar als documentalistes. I si un dia el col.lisionador d’hadrons crea un mini forat negre i acaben tots flotant sobre matèria fosca, potser algú podrà estudiar-nos per definir-nos com a aquella civilització antiga que no tenia gaire clar quines eren les seves possessions més valuoses.

Etiquetas: blogocosmos, fotoblog, noticies, personal, transports

Etiquetas: geek, reflexions barates, televisio, bicing, festivitats

Etiquetas: transports, colors, pakistan

Etiquetas: great game, transports, colors, pakistan, punjab

Etiquetas: fotoblog, llibres, musica, personal, transports publics

Etiquetas: fotoblog, gadgets, musica, transports publics, the national

Etiquetas: fotoblog, musica, personal, somnis, transports publics