La ara soprano lituana Violeta Urmanavičiūtė, és a dir Violeta Urmana, va començar la seva carrera com a mezzosoprano, obtenint èxits aclaparadors cantant la Kundry, la princesa d’Eboli o l’Azucena de Il Trovatore.

A l’any 1992 va guanyar el primer premi del Concurs Viñas de Barcelona i immediatament es va situar en la pool position dels cantants d’òpera. Fruit d’aquest premi va ser contractada per fer el seu debut al Liceu com a Suzuki de la Madama Butterfly al costat de Catherine Malfitano en el Teatre Victòria, durant el mes de maig de 1995. Sorprèn que acceptés fer aquell rol sobretot per què no semblava la veu i sobretot el físic més idoni per fer la humil serventa japonesa. Jo crec que mai s’ha fet un kimono amb tanta roba.

A l’any 2001 va debutar a com a soprano cantant la Sieglinde al festival de Bayreuth i a partir d’aquest moment ha anat incorporant tots els grans rols de soprano spinto i dramàtica, sorprenent de manera positiva a tothom.

La veu de la Urmana és perfecta, bonica, d’una extensió que sembla que mai s’hagi d’acabar, sense límits i amb un volum molt notable. És una autèntica força de la natura que té un control de la veu excepcional. És capaç d’arreplegar tota la columna sonora, fins emetre uns pianíssims sorprenents.

Ara ha centrat la seva carrera en el repertori italià, per bé que continua cantant la Kundry que tan ens va captivar al Liceu (propera temporada de Les Arts alternança amb Katerina Dalayman) i la Isolda, qui sap si aviat Brünnhilde.

Resideix a Itàlia i sovinteja força les temporades dels teatres espanyols. La propera temporada cantarà l’Amèlia d’un interesantíssim Ballo in Maschera al Real de Madrid i properament cantarà la Leonora de La Forza del Destino al Liceu (alternan amb la Cedolins) i la Lady Macbeth a Bilbao.

Jo cada cop que la veig i l’escolto em quedo literalment bocabadat, sorprès i admirat però sempre em quedo amb una certa sensació de fredor. Les veus perfectes i el cant perfecte ja ho tenen això. El fet de que faci tot allò que penses que pot fer, treu una certa emoció, però això com podeu imaginar no pot ser mai un retret.

Ella diu que la seva veu decideix el que és bo per a ella i és clar no deixa de sorprendre aquest distanciament entre la veu i la cantant, potser aquí rau la fredor interpretativa que li atribueixo. Quan escoltes la força vocal sembla impossible retreure-li aquesta fredor, però quan tot està mil·limètricament al seu lloc sense cap nota o frase aparentment improvisada, és més fàcil entendre el que vull dir.

Ara que la seva carrera s’ha decantat cap al repertori italià, incorporant la Norma i properament l’Odabella del Attila, us proposaré un ampli ventall de la Urmana wagneriana que és la que a mi m’agrada més. Ei! quan canta Aida, Tosca, La Gioconda o la Forza també, que consti, però “la cabra tira al monte”.

A Roma l’any 1999 va cantar la Fricka de Die Walküre, escolteu “So ist es denn aus”, amb una veu saníssima i segura, com poques vegades l’hem escoltat, habituats com estem a Fricka’s més aviat caduques. Crec que amb una Fricka així, Wotan les deu passar canutes.

A Bayreuth la Urmana va debutar a l’any 1994 cantant la Waltraute de Die Walküre i una de les Nornes del Götterdämmerung. L’any 1999 va cantar la seva primera Kundry, que va repetir en els dos estius següents. L’any 2001 debuta com a soprano cantant la Sieglinde que repetirà el 2002 i 2003. L’any 2000 cantava una Waltraute del Götterdämmerung molt notable dirigida pel malaurat i enyorat Giuseppe Sinopoli. Va ser el millor d’un repartiment molt mediocre.

Ara escoltarem la seva famosa Kundry tal i com la va cantar al MET a l’any 2001dirigida pel parsimoniós Levine. “Ich sah das Kind”

Per acabar amb el rols wagnerians, escoltarem el seu “Mild und leise” tal i com el va cantar a Roma a l’any 2004.

Definitivament la Urmana wagneriana m’agrada molt.

Un altre dia d’aquest us deixaré la Urmana italiana.

Espero que ho gaudiu, no tinc altre pretensió.

La DECCA ha tret a un preu realment atractiu una caixa d’aquelles que recopilen totes, o quasi, les òperes que en algun moment o altre han passat per les nostres mans o hem escoltat i que sense ser les versions referencials de cada títol, tenen el interès de ser totes gravades en directa al festival de Bayreuth, amb unes condicions tècniques excel·lents i uns resultats artístics més discutibles.

Me’l vaig mirar del dret i l’inrevés i vaig decidir no fer la despesa, tot i que el cor i les mans se mi anaven, sabent que no aportarien gaire cosa a tota la pila d’excel·lents i referencials versions que corren per casa i el disc dur.

A finals de maig cada any s’acostuma a celebrar que fa anys que vaig néixer i ves per on, la fantàstica caixa va aparèixer embolicada amb paper de regal, que vaig obrir amb fruïció som si fos un nen el dia 6 de gener.

La caixa conté les 10 òperes “oficials” que es representen a Bayreuth, sense els texts i un llibret de 132 pàgines, amb la sinopsis, els repartiments i els tracks de cadascú dels discs.

En contra del que jo creia, de les 10 òperes, tant sols en tenia una repetida (Die Walküre) totes les altres o les havia tingut en LP o mai, tot i que tret dels Meistersinger, les coneixia totes.

Durant el mes de juny i el que portem de juliol he anat escoltant al cotxe (sempre tornant de la feina) aquestes versions. D’alguna d’elles he fet una segona escoltada a casa, amb més deteniment i en qualsevol cas en totes he trobat motius i moments de calfreds a l’espinada o directament genuflexions (que al cotxe tenen molt mèrit)

Avui us presento la primera tanda i abans de la inauguració del festival d’aquest any faré el resum de la resta. Els no wagnerians no podran entendre aquesta immersió, però creieu-me quan us dic que cada cop que escolto Wagner, la resta em sembla poca cosa.

Comencem doncs?.

DER FLIEGENDE HOLLÄNDER

Daland: Josef Greindl


Senta: Anja Silja


Erik: Fritz Uhl


Mary: Res Fischer


Der Steuermann Dalands: Georg Paskuda


Der Holländer: Franz Crass

Chor und Orchester der Bayreuther Festspiele


Director del cor: Wilhem Pitz


Wolfgang Sawallisch


Agost 1961

La versió té una direcció esplèndida, i una presa de so excel·lent, però l’Anja Silja omnipresent en moltes de les gravacions d’aquesta caixa, no m’agrada gens (en general). La Silja és una cantant per veure, amb el seu fascinant atractiu escènic que va trastocar a Wieland, però la veu de timbre infantil i penetrant em fereix molt sovint, malgrat cantar la balada a to, una raresa. El baix Franz Crass amb una bona veu, no té el misteri necessari en aquest personatge. Greindl, encara està bé com a Daland i la resta compleix. El cor i l’orquestra, esplendorosos.

TANNHÄUSER

Hermann, Landgraf von Thüringen: Josef Greindl


Tannhäuser: Wolfgang Windgassen


Wolfram von Eschenbach: Eberhard Waechter


Walter von der Vogelweide: Gerhard Stolze


Biterolf: Franz Crass


Heinrich der Schreiber: Georg Paskuda


Reinmar von Zweter: Gerd Nienstedt


Elisabeth: Anja Silja


Venus: Grace Bumbry


Ein junger Hirt: Else-Margrete Gardelli

Chor und Orchester der Bayreuther Festspiele


Director del cor: Wilhem Pitz


Wolfgang Sawallisch


Festival de 1962

La famosa versió de 1961 amb la Venus negra de la Bumbry que tanta polseguera va aixecar es va repetir a l’any següent. Aquesta versió barreja la versió de Dresde amb la de Paris, respectant tota l’escena del ballet del Venusberg que per l’ocasió va ser coreografiat per Maurice Bejart.

A Sawallisch li manca passió en la seva direcció. Jo m’hagués estimat més que el registre oficial del Tannhäuser hagués estat amb la Victòria de los Ángeles, que s’alternava amb la Silja. La soprano catalana no tenia la sensualitat de la Silja, és cert, però per la Elisabeth, l’aire místic i eteri li escau molt bé. En qualsevol cas la Silja m’agrada més com a Elisabeth que no com a Senta.

Windgassen resisteix com tant sols sabia fer-ho ell, regulant perfectament les forces. Tot hi així la veu mostra algunes tibantors desagradables durant el segon acte. És extraordinari com resolt el relat de Roma, pletòric i punyent. Esplendorós.

La Bumbry segurament s’havia de veure per arribar a produir l’impacta que va causar en les mentalitats mes conservadores. És possible que la seva figura voluptuosa i sensual acompanyada de la coreografia ajudés molt en la concepció global de Wieland. Escoltada decep una mica, no s’aprecia la sensualitat que tant va escandalitzar.

Fantàstic el Wolfram d’Eberhard Waechter i senzillament horrorós Josef Greindl com a Hermann. La resta no està a l’alçada que hom espera del Festival.

El cor esplendorós com sempre i encara dirigit pel mític Pitz.

Qui ha dit que a Bayreuth so s’escolta ni el volar d’una mosca mentre es canta?. La quantitat de sorolls i estossecs per part del públic és sorprenent. Sembla el Liceu!.

LOHENGRIN

Heinrich der Vogler: Franz Crass


Lohengrin: Jess Thomas


Elsa von Brabant: Anja Silja


Friedrich von Telramund: Ramon Vinay


Ortrud: Astrid Varnay


Der Heerrufer des Königs: Tom Krause


Vier brabantische Edle: Niels Möller, Gerhard Stolze, Klaus Kirchner, Zoltan Kelemen

Chor und Orchester der Bayreuther Festspiele


Director del cor: Wilhem Pitz


Wolfgang Sawallisch


Juliol de 1961

Wieland Wagner va prohibir que s’edités aquesta versió que estava destinada a ser la versió oficial del Lohengrin del festival, no m’estranya.

La veu preciosa de Jess Thomas passa seriosos problemes en el registre agut. La Silja (n’estic fins al capdemunt) començava a mostrar aquella veu destemprada que tant la caracteritza. Jo la trobo especialment insofrible, situant en una de les pitjors Elsa gravades. La fabulosa Varnay està extraordinàriament gastada. La interpretació dramàtica és esfereïdora, però els portaments tant característics i exagerats arriben a molestar amb una veu molt malmesa. Ramon Vinay el tenor tornà a fer de baríton que és el que era inicialment, però amb la veu ruïnosa. De tots els intèrprets el que se’ns mostra en un estat vocal immillorable i amb una veu bellíssima és el Herald de Tom Krause, poca cosa per salvar l’enregistrament.

Excel·lent treball de Sawallisch, molt líric, però traient un so preciós de la magnífica orquestra i del immillorable cor. Llàstima de solistes. Estem ben bé al final de les grans veus del Neue Bayreuth.

TRISTAN UN ISOLDE

Tristan: Wolfgang Windgassen


König Marke: Martti Talvela


Isolde: Birgit Nilsson


Kurwenal: Eberhard Waechter


Melot: Claude Heater


Brangäne: Christa Ludwig


Ein Hirt: Erwin Wohlfahrt


Ein Steuermann: Gerd Niemstedt


Ein junger Seeman: Peter Schreier

Chor und Orchester der Bayreuther Festspiele


Director del cor: Wilhem Pitz


Karl Böhm


Festival 1966

Reclinatori, ja era hora!.

Nillson-Windgassen, la parella eterna pel Tristan und Isolde. Jo he dit moltes vegades que el meu Tristan referencial és Mödl-Vinay dirigits per Karajan al Bayreuth de 1952, però aquesta edició de Karl Böhm és extraordinària.

Segurament la direcció de Böhm hi te molt a veure, doncs la mateixa Nilsson amb la gravació d’estudi amb Solti, no està tant intensa com aquí. Jo sempre he trobat a la Nilsson freda (ja hi som, quina mania amb les temperatures, oi?). El seu timbre i la seva veu extraordinàriament punyent hi te molt a veure, és clar, però la intensitat d’aquesta Isolde és magnífica. Amb un primer acte d’impacte, un segon on jo li trobo a faltar la carnalitat de la Mödl i un tercer que realment commou, acompanyada de manera extraordinària pel director.

Windgassen admira per la interpretació més que per l’estat vocal, però la intensitat del seu cant és tant gran que ens oblidem de les dificultats que passa i que comparades amb el que ens hem hagut d’acostumar després amb els Tristanys tísics que hem hagut de patir, resulta pràcticament anecdòtic.

Fascinant la Ludwig amb un segon acte de somni. Talvela impressionant, Waechter jove i intens i encara cal remarcar a Schereier


com un jove mariner.

Fabulosa orquestra amb un Böhm intens, detallista, enèrgic, brillant, vibrant, inspirat.

Oh! quina intensitat i quina meravella.

DIE MEISTERSINGER VON NÜRNBERG

Hans Sachs: Karl Ridderbusch


Veit Pogner: Hans Sotin


Kunz Vogelgesang: Heribert Steinbach


Konrad Nachtigall: József Dene


Sixtus Bermesser: Klaus Hirte


Fritz Kothmer: Gerd Nienstedt


Balthasar Zorn: Robert Liche


Ulrich Eiβlinger: Wolf Appel


Augustin Moser: Norbert Orth


Hermann Ortel: Heinz Feldhof


Hans Schwarz: Hartmut Bauer


Hans Foltz: Nikolaus Hillebrand


Walther von Stolzing: Jean Cox


David: Frieder Stricker


Eva: Hannelore Bode


Magdalena: Anna Reynolds


Ein Nachwächter: Bernd Weikl

Chor und Orchester der Bayreuther Festspiele


Director del cor: Norbert Balatsch


Silvio Varviso


Agost 1974

Aquesta és senzilla. No hi ha per on agafar-la. Bé, és una llàstima que el excel·lent baix Karl Ridderbusch estigui envoltat de tanta mediocritat, per ser benèvol, doncs lo de Jean Cox i Frieder Stricker és senzillament impresentable. Tampoc ajuda gaire la sorollosa i vulgar direcció de Silvio Varviso. Sembla ser que Ridderbusch no va fer la carrera que es mereixia doncs com a persona deixava bastant que desitjar i mostrava de manera ostentosa una ideologia nazi que va fer que Solti el rebutges per la seva primera versió discogràfica dels Meistersingers.


Com a curiositat cal dir que sorprèn negativament un públic que aplaudeix al mig del tercer acte un cop acaba el quintet en la transformació de l’escena. Potser hi havia molts espectadors del MET. També al final, malgrat el pobrissim resultat artístic d’aquesta vetllada, el públic no deixa acabar a l’orquestra i irromp amb uns aplaudiments que em varen deixar estorat. Després diran de Bayreuth.

Queda pendent la Tetralogia de Karl Böhm i el soporifer Parsifal de James Levine.