20-11-2007 KO CHANG No hi ha molt a dir d’aquest dia, a part de fer com sempre, llevar-nos d’hora. Hem anat a llogar una moto després d’haver esmorzat molt bé, un bufet lliure.
El primer que hem fet amb la moto ha sigut anar cap al sud-est de l’illa, parant el poble pescador de Bang Bao, i es que de pescador ja en té ben poc, ja que ara tot son vaixells per fer submarinisme i snorkel.
Després hem anat a una platja que estava passat aquest poble, no gaire lluny i que és fantàstica, totalment paradisíaca, amb una platja llarga no gaire ample, i amb els arbres i cocoters a tocar del mar, i amb la companyia infinita de crancs petits que corrien amunt i avall de la platja.
Una vegada passat el matí, toca anar a dinar, i hem anat a un petit restaurant prop de Bang Bao, a tocar de les roques de la costa i amb unes vistes fantàstiques de l’oceà.
Un cop plens i descansats, tornem a llom de la moto hi ha fer quilometres, encara que amb aquesta illa sembla que en facis un munt però realment en fas pocs, ja que les carreteres son espectaculars, amb unes pujades i baixades, que ni les carreteres més bèsties del nostre país es poden comparar. Ara entenc el que deia la guia, de que cada any hi han turistes que es maten d’accident de trànsit.
Bé doncs, un cop a la moto ens hem voltat tota la costa est i pràcticament la costa oest, encara que ens ha faltat el sud oest alguna platja, ja que es feia fosc.
Com sempre la benzina l’has d’anar posant no amb gasolineres, ja que quasi ve no n’hi ha, sinó amb paradetes on te les posen amb botelles de Nong Thong, marca de Whisky de Tailàndia.
Un cop hem tornat a l’hotel hem deixat la moto, hem anat a sopar, hem fet un batut i cap a dormir.

21-11-2007 KO CHANG Comencem la jornada a una bona hora, a les 6:30, i comencem per la part més important que és l’esmorzar, que com sempre la Núria es exagerada, i arrasa amb el bufet.... és broma, jo si que disfruto.
Un cop a punt, avui toca mar, i lloguem un kayak per tot el dia, 500 bahts, en el mateix hotel. És un kayak de dos places, i tenim al principi una mica de problemes de coordinació, però encara ens les apanyem.
Recorrem tota la costa de la platja de KaiBe, fent parades a les diferents cales, i després ens arribem a una illa que està davant mateix de KaiBe, força lluny i solitària, amb molta vegetació i deshabitada. Fa por i tot, tan selvàtica, però val la pena arribari.
Al cap de 4 hores estem rebentats de remar, i això que pensàvem que aguantaríem tot el dia.
Tornem el kayak i anem a dinar, fem la migdiada i per relaxar-nos fem una mica de snorkel per la platja. Per sorpresa, a les 17-17:30, al ser l’hora que es pon el sol, hi comencem ha veure forces peixos, i algun cranc gran.
Després com cada nit a sopar i a fer un batut, la Núria de coco, i jo de pinya amb una mica de Nong Thong, boníssims.

Video de les carreteres de Ko Chang, acollonen. Els frenos de la moto en baixada no ens paraven per la pendent que hi havia.

18-11-2007 TRAT Matí còmic en les nostres vides, ens llevem molt molt d’hora, a les 3:45 h per anar a veure la anunciada mini marató d’elefants, i que al final també s’han apuntat a venir el Ben i la Madeleine.
Un cop arribem a on ho feien, molt lluny del centre de la ciutat, ens trobem per sorpresa nostre que es una curs atlètica i no precisament d’elefants.
Un vegada fet el ridícul, i haver fet riure els dels Tuk-Tuks, tornem cap a l’hotel i decidim agafar el tren direcció a Korat, on hem estat unes 4 hores per arribar a Korat i allà agafem un autobús en direcció a Chantaburi, on ens hi hem estat unes 6 hores, i un cop a Chantaburi hem tornat a agafar un altre bus direcció a Trat, aquest cop menys hores, 1:15 h.
A Trat hem anat a buscar una Guest House, en concret Pop GuestHouse, la qual es barata, 120 Bahts, una habitació amb bany compartit, però que en qüestió de net, deixa quelcom que desitjà, i a sopar com sempre al mercat nocturn del poble, que es a prop i es menja bé, i tips cap a dormir.

19-11-2007 KO CHANG No hem passat gaire bona nit, en part degut als impresentables veïns de l’habitació del costat, on diguem que estaven molt animats.....
Hem preparat les motxilles per marxar i fer un petit tomb per Trat, on hi hem comprat un producte típic i molt apreciat, un oli groc que segons diuen es molt bo contra el reuma i altres mals.
Amb el temps just hem agafat transport amb la mateixa GuestHouse, direcció al Center Point, que es l’embarcador de ferrys que van direcció Ko Chang.
Un cop arribem a l’illa, després de 1:15 h, agafem una Pick-Up direcció a la platja de KaiBe, a la costa est de l’illa. Un cop allà i no decidir-nos, agafem un altre transport i anem cap a la Lonely Beach, i allà trobem que hi ha uns bungalows bé de preu, però la platja no val la pena, no es maca i te molta pedra, a part l’ambient que hi ha es de molt tirat i poc sa. Tornem a agafar un transport cap a la platja de KaiBe un altre cop, i allà, després de preguntar en varis, i veure que els preus son excessius, i altres que no ens agradaven, anem a parar al KaiBe Beach, on ens costa un bungalow a 2 línia de mar 900 bahts, amb l’esmorzar inclòs.
Per cert, la primera impressió de l’illa m’ha desconcertat, ja que ens esperàvem una illa poc explotada turísticament, i que n’és tot el contrari.
Un cop instal•lats, ens posem els banyadors i cap a l’aigua. A l’hora de sopar avui no ens compliquem i sopem al complex, on s’ha de dir que es menja força bé i bé de preu, i cap a dormir.

Com cada any, i invariable amb el pas del temps, en aquesta època al Penedès, és temps de verema, afloren els tractors per les carreteres i apareix l’estrès en els pagesos.
Mirant a tota hora i tots els dies el cel, buscant i intentant saber quins cellers els hi voldran el raïm i a quin preu els hi pagaran.
Això del preu es el gran misteri, des de ja fa uns anys els cellers, o almenys alguns d’importants, com podria ser per exemple M.T., no comuniquen el preu fins un cop ja feta la collita, cosa que jo mai no entendre com has de vendre un producte sense saber-ne el preu.
Una altre es veure com ja fa anys el preu del raïm que li paguen al productor, o sigui el pagès, es manté inalterable o a la baixa, i quant el IPC va augmentant any rere any amb el conseqüent augment dels productes fitosanitaris, gas-oil, salaris, etc.
A més, cada cop els cellers demanen més qualitat en el raïm, i seguiments dels productes fitosanitaris i altres que s’hi apliquen, “pla de traçabilitat”, a la vinya, cosa que jo crec que es del tot lícit i correcte demanar, ja que si volem ser la DO Penedès, o DO Cava competitius, s’ha de buscar qualitat i exigència al productor, i TAMBÉ al elaborador, però sempre amb un tracte just, o sigui no PODEM ESCANYAR AL PAGÉS i si se li exigeix, també se li ha de pagar a un preu just el raïm.

Qui vulgui venir a passejar pel Penedès i visitar alguna de les bodegues o caves, aquí teniu un link on hi trobareu 7 rutes per poder fer.

I també qui li agradi el enoturisme hi trobareu molta informació en aquesta pàgina:

Direcció i guió: Siddiq Barmak

Països: Afganistan, Japó e Irlanda

Any: 2003

Temps: 83 min.

Interpretació: Marina Golbahari (Nena/Osama), Khwaja Nader (Mulá), Arif Herati (Espandi), Zubaida Sahar (La mare), Hamida Refah (La avia), Gol Rahman Ghorbandi (Talibà)

Producció: Siddiq Barmak, Julia Fraser y Julie LeBrocquy

Música: Mohamed Reza Darwishi

Fotografia: Ebrahim Ghafuri

Muntatge: Siddiq Barmak

Direcció artística: Akbar Meshkini

Estrena a Espanya: 19 Desembre 2003.

Bé, últimament va de pel·lícules, però es que fa un parell de dies vàrem veure a TVE 2 per casualitat aquesta pel·lícula, la qual ens va impactar per la seva duresa, però a la vegada realitat de una de les regions del món, Afganistan.
La pel·lícula que es de fa ja uns anys, del 2003, va de l’arribada dels talibans a l’Afganistan, els quals imposen les seves lleis i costums, on les dones perden tots els seus drets, inclòs el de treballar.
La pel·lícula es centra en una família, composta per una nena, la seva mare i l’avia, els quals es veuen abocats a la pobresa, ja que en la família no hi ha cap home, ja que el pare havia mort. Llavors com a mesura desesperada i per no morir de fam, decideixen fer passar la nena per un noi, Osama.
A partir d’aquí es desenvolupa la pel·lícula, on es pot apreciar la violència, l’odi i la repressió que exerceixen els talibans sobre la població, i que queda reflexat en la gran interpretació de la Marina Golbahari (nena/Osama) on només amb la seva mirada es pot veure la por i la tragèdia.
Aquesta noia es actriu no professional, la qual era captaire als carrers de Kabul.
En fi, pel·lícula de denuncia social i política, la qual pot molt ben ser la narració d’una vida real, e ideal pels que busquen quelcom més que distracció en una pel·lícula.

Temps : 131 min.

Gènere: Històric

Guió: Peter Buchman, Diari del Che Guevara

Música: Alberto Iglesias

Fotografia: Peter Andrews

Muntatge: Pablo Zumárraga

Vestuari: Bina Daigeler

Producció: Laura Bickford y Benicio del Toro

Estrena: 05-09-2008

No hi ha molt a explicar que no hagueu pogut deduir pel titol de la pel·lícula, doncs si, aquesta es la primera de les dues part de una pel·lícula dedicada a la vida de Ernesto Guevara, apodat el Che. En concret aquesta es centra en una part de la seva vida, a l’any 1952, quan Fulgencio Batista fa un cop d’estat a Cuba, i pren el control del país.

A l’any 1955, a Mèxic coneix a un jove advocat, Fidel Castro,  el qual te idees revolucionaries i incita a la revolució contra Fulgencio Batista i el seu exercit a Cuba. La pel·lícula va intercalant fets de les batalles entre guerrillers i soldats de Batista, a la selva cubana i en ciutats, durant la revolució cubana i la visita a Estats Units i la intervenció a la cimera de la ONU per part del Che.

Una de les coses que es dedueix sobre el Che, durant la pel·lícula, es que era un home amb les idees molt clares, i que lluitava fins al final pels seus ideals. Un home el qual volia que la gent sàpigues llegir i escriure, ja que com ell deia “Un pueblo que no sabe leer ni escribir, es un pueblo fácil de engañar”.

A Benicio del Toro, interpreta al Che a la perfecció, com ja va quedar demostrat al festival de Cannes, on va guanyar la Palma d’or a Millor actor, i on comença a sonar com a possible Oscar. Pel que fa a la durada de la pel·lícula, s’ha de dir que no es fa gens pesada i que els 131 minuts que dura passen ràpid.

Ja han començat els actes de festa major a Vilafranca, i ja hi ha moviment a tota hora pels carrers de la vila, i es respira un ambient festiu.
Cada dia concerts i actes per arreu de la població. Com a destacats hi ha el concert de Obrint Pas el dia 29-9-2008 al Pavelló firal i el dia 30-9-2008 el concert de Fangoria.
A part dels concerts, com sempre cal destacar veure l’entrada de Sant Felix el dia 30-9-2008 al vespre i l’actuació castellera el mateix dia i al dia 31-9-2008 a la plaça de la Vila, entre molts altres actes.
Per qui encara no conegui o hagi llegit els concerts i actes de la festa major, ho pot consultar al link http://www.festamajor.info/2008/

16-11-2007 SURIN De nou toca anar a Surin, Aixa que aquest cop ens hem llevat tard, ja que fins a les 13 hores no surt el tren direcció a Surin. Hem quedat amb una altre parella, els australians, que també van a veure la trobada anual d’elefants a Surin. Semblen bona gent.
A Pat Chong hem agafat el tren de tercera classe que estava a rebentar, però per sort el revisor ens ha trobat lloc. A partir d’aquí 4:30 dins del tren fins a destí. Un cop hem arribat hem anat a l’hotel New Hotel que es un dir això de “New”, ja que molt segur que té més anys que jo i la Núria plegats, però per aquestes dates no pots trobar gaire cosa més per aquí a Surin. Per sort o casualitat es el mateix hotel on s’allotgen la Maddelein i el Ben.
Deixem els trastos i anem a passejar pel mercat nocturn on sopem plegats i decidim anar al recinte on es celebren els actes, i per sorpresa nostre, al cap d’una estona de caminar ens trobem una gran fira amb paradetes de tot tipus i amb una gentada.
Per la ciutat hi han més elefants que cotxes, uns fan de taxis improvisats i d’altres van passejant tranquil·lament amb els seus propietaris, es un fet molt curiós i xocant.

No soc pro-Tibet, ni anti-Xina, però no crec que aquests jocs siguin els més esportius i democràtics jocs olímpics, al menys d'aquests últims que s'han anat realitzant.
Una pels constants rumors de violacions dels drets humans, i dos per el control/repressió que fa el govern davant la informació, com per exempe Internet, i davant qualsevol intent d'expressió pública fora de les idees del govern.
Tenint en compte aquests motius, crec que l'organització dels jocs olímpics, el COI, no ha tingut en compte aquests motius i ha primat molt més els interessos econòmics, al igual que la majoria de països de tot el món, els quals la gran majoria de caps d'estat han assistit a la inauguració de les Olimpíades, i no han aixecat cap tipus de protesta ni boicot.

PUNTUACIÓ: 4 / 5

15-11-2007 PAT CHONG Avui toca fer excursió per la selva, o sigui que ens llevem i cap esmorzar. Pugem a les furgonetes que ens han de portar direcció al Parc Nacional de Kao Yai.
Mentre anem direcció al parc, pel camí ja hem vist mones, i un cop arribem i visitem el centre d’interpretació ha tocat fer el trekking per la selva, cosa totalment recomanable e impressionant, però que a la vegada fa respecte, ja que no saps en que et pots trobar.
Fem una bona caminada, entre arbres gegantins, espessa vegetació i grans arrels d’arbres, però sense sort de veure gaires animals, exceptuant mones, centpeus ( deu ni do amb els centpeus, son gegants), aranyes (buff, quin respecte).
Després toca anar a dinar, i a visitar una cascada d’un riu, que es on es va rodar una de les escenes de la pel·lícula “La Playa”, donant la casualitat que estan rodant una escena per una pel·lícula tailandesa, i hem vist com es tiraven els especialistes des de dalt de tot de la cascada.
Mentre dinàvem hem pogut veure una de les estrelles tailandeses de cine, que estava allà pel film de la pel·lícula, els guies anaven bojos per fer-se fotos amb ella.
Un cop haver vist tot, agafem el cotxe i fem una volta pel parc en busca d’elefants, i amb tanta bona sort que hem trobat una família de 5 elefants salvatges, els quals hem pogut fotografiar ( tenen molta mala llet, sobretot el mascle, que es va encarar al cotxe i vam tenir accelerar ràpid perquè sinó ens embastia).
De tornada, hem parat amb un lloc on hi havien serps pitó, i no un ni dos, sinó varies.
Ja desprès, hem continuat direcció ja a l’hotel, on hem establert amistat amb una parella d’australians, la Madelaine i el Ben que son molt macos i simpàtics, i que amb ells anirem junts cap a Surin a veure el festival d’elefants, ja que al final hem trobat lloc a la ciutat i hotel que ells.
Per cert, si mai se us acudeix passejar per la selva, i us acosteu a una zona on hi hagi una mica d’herba, veureu com desprès sortiu amb uns quants animals de companyia enganxats a la pell, xopant, les petites sangoneres.

Hola a tothom, fa uns dies que seguim amb entusiasme un bloc d'una parella que porten un munt de dies viatjant, aquest parell es diuen Albert i Olga, i el seu bloc es diu D'AQUÍ... AQUÍ :

http://daquiaqui.blogspot.com/

Val a dir que ja fa més de 365 dies que viatgen pel món, tenint una bloc actualitzat molt sovint i aportant una informació i fotografies molt bones.
Pel moment el seu itinerari ha sigut De BARCELONA a IRAN, d'Iran a TAJIKISTAN, de Tajikistan a KYRGYZSTAN, de Kyrgyzstan al XINJIANG, del Xinjiang al TIBET, del Tibet al NEPAL, del Nepal, a la INDIA, de la India a AUSTRALIA, d'Australia a NOVA ZELANDA, de NZ a Austràlia, d'Australia a MALAYSIA, de Malàisia a SINGAPORE, de Singapore a MALAYSIA, de Malàisia a BRUNEI, de Brunei a MALAYSIA, de Malàisia a ......

Des de el nostre bloc, els hi desitgem el millor i que pugin continuar viatjant molts dies més, i disfrutant-los, tal com creiem que ja fan.

Com cada estiu, i quan arriba el calor, tenim noticies d’ell, si el nostre estimat….. mosquit tigre. A Catalunya, cada any va augmentant la població d’aquesta espècie i implantant-se més en el territori. El mosquit te com a nom Aedes albopictus i es d’origen asiàtic.
Les primeres colònies es van detectar a l’any 2004 al Vallés Occidental, i des de llavors s’ha anat estenent per altres comarques. Un dels consells a seguir perquè aquests no apareguin per casa teva, es intentar evitar tenir aigües estancades, ja que allà es on crien les larves.
Aquest mosquit tigre acostuma a pica més vegades que un d’autòcton i a més també ho fa a llum del dia.
Bé doncs, ja sabeu una miqueta més, per si no ho sabíeu del nostre/vostre animaló de companyia.

Què serà de nosaltres en un futur, si continuem sent tan egoistes, i només mirem pel present i pel nostre propi benestar. S’està fent un dany irreparable al pulmó del nostre món, l'Amazones.
Tal com s’observa a la foto, la part verd fosca es la selva, i les més clares, son les zones de cultiu que dia rere dia van creixent i treien terreny a la selva.
Hem de pensar que tan l'Amazones com altres zones verdes del món s'estan destruint diàriament, i hem de pensar que aquestes zones, hi ha una extensa diversitat d’espècies e insectes, i plantes que poden extingir-se.
A més segons estudis fets sobre l'Amazones, es te comprovat que l'explotació agrària sobre terrenys de la selva amazònica, a llarg termini no son productius.
Pensem que tot el que puguem fer el dia d'avui ens repercutirà pel dia de demà, i el demà és i serà dels nostres fills.

Avui he llegit una noticia que m’ha sorprès, fa referència a l’actor Pepe Rubianes, al qui una associació, per dir que son alguna cosa, “Asociación por la Defensa de la Nación Española”, va denunciar per unes declaracions fetes al programa “El Club” del canal TV3, on es veu que ultratjava a Espanya, amb comentaris on es referia a la unitat d’Espanya amb termes escatològics.
Al mes de maig de 2007 va ser arxivat el cas, però ara l’audiència de Barcelona ha reobert el cas, ja que diuen que el cas no va ser portat correctament.
Mai més ven dit, quines ganes de remenar la mer.... que tenen alguns.
Des de el nostre bloc, donem tot el nostre suport moral al senyor Pepe Rubianes, gran actor, i suposo que millor persona, no tenim el gust.

Pel·lícula de producció Franco-libanesa, que es situa a la ciutat de Beirut, i on expliquen les histories de cinc dones que es reuneixen en un saló de bellesa. Una d’elles es musulmana i s’ha de casar, però no es verge, el qual suposa un problema, l’altre es lesbiana, un altre es veu que es fa gran i fa tot el possible per semblar-se més jove, l’altre es sacrifica per cuidar la seva germana gran i l’altre esta enamorada de un home casat.
La pel·lícula es força interessant, perquè retrata una mica, així crec, la vida de una ciutat, Beirut, especial i a la vegada reprimida per unes lleis molt dures. Així doncs, aquestes dones estableixen uns lligams especials i parlen sense pors dels seus amors i problemes al saló de bellesa sense por de ser jutjades. El nom de la pel·lícula ve donat a la pasta que utilitzen al Líban per depilar-se, que tal com diu el títol es “Caramel”.

Molt Recomanable A + +

13-11-2007 SURIN Ja abans d’explicar el dia, us faig saber que ha sigut un dia descepcionant, no ens ha sortit res bé, us ho explico. Ens hem llevat d’hora i hem agafat un autobús cap a Khorat, un cop allà hem agafat a les 10 h el tren direcció Ubon Rachida, i aquí la nostre primera indignació, ens col·loquen en un tren Special Express, recomanació, no l’agafeu, es molt molt car, ja que per un trajecte de 3 hores ens han cobrat 354 baths/persona. Un cop arribats a Surin, ens pensàvem que seria una ciutat maca, rural, però per sorpresa nostre, tot el contrari.
Agafem un Tuk-Tuk per anar a la Guest House Pirom’s House, recomanada en la Lonely Planet, però ens trobem que està a uns 2 km del poble, encara que semblava força correcte (400 baths) i com que volíem mourens pel poble hem anat al SangThong Hotel, altre recomanació, no hi aneu, es bastant brut i a les nits hi ha molt de moviment, no ser si m’explico, dones, homes que truquen, crits, soroll, etc.... crec que no cal dir més.
A la tarda hem anat a la única agencia de turisme que hem vist, ja que un cop estudiat la possibilitat d’anar per si mateixos a les ruïnes Kmer dels voltants es molt difícil. Ens han demanat per anar a les ruïnes Kmer Si Saket, que estan a la frontera amb Cambotja, uns 3.400 baths, lo qual trobo una mica excessiu, encara que es per tots dos un dia sencer.
Així doncs la tarda l’hem vaguejada pel poble, el qual no hem trobat cap encant, excepte algun elefant que ja havien arribat pel festival d’elefants de Surin.
Els hotels tripliquen preus durant el festival.
A la nit vam anar al mercat a sopar, on hi havia una gran varietat de pinxos i altres.